Li agradava el futbol, però fa 20 anys, l’any 1998, després d’un accident de moto, va agafar per primera vegada una raqueta i aquesta es va convertir en la millor aliada en el seu procés d’adaptació a la cadira de rodes. El tennis l’ha portat a participar en quatre Jocs Paralímpics. Quico Tur ha estat cinc cops Campió d’Espanya (2003, 2006, 2007 i 2009) i cinc cops Campió del Màster Nacional, on juguen els 8 primers tennistes en cadira de rodes d’Espanya. Ha jugat en 14 copes del món amb la selecció de tennis de l’Estat Espanyol i va ser el primer jugador de la història en aconseguir el millor rànquing com el 19è millor tennista del món. També ha estat el número 1 d’Espanya durant 9 anys.
Després d’un temps d’obligat repòs per una lesió, ara en Quico Tur torna a entrenar. “He estat recuperant-me d’una operació a la pelvis, però torno a entrenar tres dies a la setmana i espero agafar el ritme que tenia per preparar-me bé pels Jocs de Tòquio del 2020”, diu en Quico Tur, a qui li agradava més la pilota que la raqueta. “Abans, el tennis ni el mirava per la televisió. Però vaig patir l’accident de moto i, després d’estar hospitalitzat tres mesos a la Vall d’Hebron i tres mesos a l’Institut Guttmann, vaig iniciar-me en la pràctica de diferents activitats esportives, entre les quals hi havia el tennis. Així, abans de donar-me l’alta, un professor de la Federació Catalana de Tennis em va proposar continuar amb les classes que ja estava fent amb l’Escola de Tennis Adaptat de la Federació i, a través del programa Hospi Sport, pensat per a pacients i lesionats que havien acabat el seu període d’hospitalització, vaig poder realitzar un procés esportiu continuat fora de l’hospital i així millorar el meu tennis i començar a competir. Actualment em patrocina des de fa vuit anys la Fundació Jesús Serra la qual em dona suport a la tota la meva trajectòria esportiva”.
−I en aquests vint anys des que vas iniciar-te en el tennis has aconseguit una carrera d’èxits en aquest esport?
−Sí, em vaig anar animant a entrenar més i més hores fins que vaig començar a anar als primers campionats, on vaig obtenir les primeres bones qualificacions. Vam anar fixant objectius i tot es va anar enfilant fins a convertir-me en un esportista professional. Des de l’any 2000, he estat en 4 Jocs Paralímpics, 5 cops campió d’Espanya i 5 vegades campió del Màster Nacional. He participat en 13 copes del món amb la selecció de l’Estat Espanyol. Vaig ser el primer jugador a la història en aconseguir el millor rànquing com el 19è millor jugador del món i també he estat número 1 d’Espanya durant 9 anys. De totes maneres, junt amb els èxits també he viscut derrotes…
−Com diries que t’ha ajudat el tennis?
−Sobretot durant els primers mesos d’anar en cadira de rodes em va donar una sortida. Quan vaig patir l’accident, feia anys que havia deixat d’estudiar i no treballava: m’estava preparant per ser bomber, el meu somni. Feia molt, molt esport: jugava al futbol, feia muntanyisme, anava molt en moto… Però en tot això les cames ho eren tot! I de sobte, amb l’accident, has de deixar de fer totes aquestes activitats i renunciar-hi i esborrar els objectius que tenies. Així que de camí cap a aquesta nova vida l’esport em va ajudar molt i més en concret el tennis. Evidentment el suport de la meva família i dels meus amics va ser clau abans de res, però l’esport em va ajudar a tirar endavant a nivell personal. Quan vaig patir l’accident, jo era molt jove, i és una “putada” que amb 21 anys −a punt de fer-ne 22− et passi això. Però, d’altra banda, la part positiva és que encara tenia tota una vida per poder canviar-la, adaptar-me i continuar. Quan se’m va parar tot, jo em vaig agafar a l’esport i em va servir moltíssim. Potser un altre s’hauria agafat a estudiar o a viatjar…
“Quan se’m va parar tot, jo em vaig agafar a l’esport i em va servir moltíssim”
−El tennis ha estat un bon aliat sobretot psicològicament
−El tennis és un esport individual que veig semblant a la vida. En un partit de tennis estàs sol i has de prendre decisions, algunes de les quals et portaran a fallar i perdre el partit, i d’altres a encertar i a guanyar-lo. Però, més enllà de guanyar o perdre, el que és important és millorar cada dia i sentir-te content amb allò que fas. Per assolir els objectius que et marques, has de treballar de valent, tenir molta paciència i constància i seguir moltes rutines… Si després d’aquest treball no assoleixes el campionat que tenies com a fita, és important felicitar el teu rival amb la idea que ha estat millor que tu mentre tu tens clar que no podies haver entrenat més, que has donat el millor de tu. Has de sentir-te en pau amb tu mateix. A la vida passa igual: estàs tu sol, has de prendre decisions en l’àmbit personal i professional. Algunes vegades t’equivoques i d’altres en surts reforçat. És un camí que vas fent amb treball, esforç i constància. Això és el que he après amb el tennis: com el tennis, la vida és un constant aprenentatge on hi ha moments que fas una gran millora i d’altres el teu rendiment baixa. Aleshores et preguntes: “Per què? Si aquest revés ja el dominava! Per què ara no em surt?” De cop i volta fas una altra remuntada… Si segueixes treballant, els resultats sempre arriben, tot i que, és clar, un ha de ser realista amb el nivell que té i ser conscient que sempre hi haurà gent millor i que també hi ha coses que no t’acabaran de sortir mai.
−Quins diries que són els valors més importants que et dona l’esport com a persona?
−He estat en 4 Jocs Paralímpics i he vist moltíssimes discapacitats i molts tipus de lesions diferents. En el tennis en cadira de rodes hi ha diferents categories: dones, homes i els quads, que són els tetraplègics amb mobilitat a les dues extremitats. L’esport m’ha permès veure com tots, malgrat ser diferents i patir diferents problemàtiques, podíem estar junts sense que ningú se sentís ni millor ni superior a l’altre. Podíem conviure i integrar-nos sent de diferents països i tenir diferents cultures. Això t’ajuda molt personalment, sobretot quan fa poc que has sortit de l’hospital i comences a anar en cadira de rodes i la gent et mira. Quan no ho tens assimilat, et costa de portar. I aquesta integració que et facilita l’esport, la possibilitat de conèixer altres persones amb les quals entrenes i que fa anys que juguen des de la cadira de rodes, t’ajuda molt perquè et pots emmirallar en elles. Et dius: “Si ells han arribat a jugar així, jo també podré fer-ho el dia de demà”. L’esport et facilita la integració i la companyonia, malgrat la rivalitat de la pista o al camp. Jo animo a tothom que faci esport encara que no sigui en l’àmbit de la competició perquè sempre és salut física i mental.
“L’esport et facilita la integració i la companyonia, malgrat la rivalitat a la pista o al camp”
−Com veus l’esport com a eina educativa?
−Desitjo que a les escoles l’esport es dugui a terme de manera que fomenti la integració de les persones amb discapacitat i que a l’hora de l’activitat física s’adaptin els exercicis segons les possibilitats que té cada infant o jove. M’agradaria que no hi hagués cap persona en una cadira de rodes o amb qualsevol altre discapacitat que a l’hora de gimnàstica se l’enviï a la biblioteca. És important que els professors proposin unes activitats i jocs que integrin a tots.
“Desitjo que a les escoles l’esport es dugui a terme de manera que fomenti la integració de les persones amb discapacitat”
−Quines barreres mentals diries que ens queden per superar com a societat i com a individus per millorar la integració?
−De fa vint anys (quan jo vaig patir l’accident) a avui, han canviat força les coses; i la persona que va en cadira de rodes ja no es veu com una persona inútil. Participo en diferents xerrades a les escoles i cada dia hi ha més infants i adolescents interessats en aquesta qüestió i que desenvolupen els seus treballs de recerca al voltant d’aquesta temàtica. També hi ha cada dia més persones que s’interessen per l’esport adaptat, i més monitors o entrenadors de tennis que busquen conèixer el tennis en cadira de rodes per donar classes. Cada dia ens sentim més integrats. I és que davant el desconeixement, és clar, la gent sovint no sap què fer. Quan vaig patir l’accident jo també vaig haver de descobrir un nou món que ignorava: no tenia cap germà ni amic en cadira de rodes. Quan ets a la cadira de rodes aprens que hi ha ortopèdies, que has de vigilar amb les llagues i amb les ferides que et fas segons a quina part del cos perquè triguen més a cicatritzar, que hi ha diferents models de cadira de rodes, la importància de les rampes… Tota una sèrie de coses a què abans no paraves atenció. Per exemple, ara els meus amics m’avisen que han descobert un hotel que està perfectament adaptat, mentre que abans per ells no era una qüestió rellevant.
“Cada dia hi ha més persones que s’interessen per l’esport adaptat”
−Encara hi ha moltes barreres arquitectòniques?
−Sí, sí. Precisament acabo d’arribar dels Estats Units i allà és el món perfecte per anar en cadira de rodes: rampes, banys públics adaptats en totes les ciutats on he estat (Los Àngeles, San Diego, Les Vegas, San Francisco) i també als Parcs Nacionals i al canyó del Colorado… Sempre havia pensat que Barcelona estava molt ben adaptada però s’han de millorar moltes estacions de metro, sobretot si has de fer un transbordament d’una línia a l’altra… Això està molt malament. Falta molta consciència encara. Als Estats Units m’he sentit més respectat al carrer, als transports, als bars i restaurants i places per aparcar. Aquí et sents sovint com oblidat.
“Encara hi ha moltes barreres arquitectòniques”
−Què els diries, als infants?
−Els diria que cal que facin esport i estableixin amistat amb les persones d’una manera més física i menys tecnològica. Menys whatsapp i menys correus electrònics i més relacions cara a cara, cosa que l’esport facilita. L’esport és una gran manera de conèixer més persones, de passar-ho bé i de compartir amb els altres aquesta felicitat individual que sents al realitzar aquesta determinada activitat esportiva. I això permet aconseguir més competitivitat en el sentit que et poses reptes a tu mateix. Així, quan ets més gran, aquest valor de superació, de treball, d’esforç i constància i d’interacció humana amb l’altre que et facilita l’esport serà una forma de funcionar a la vida, una manera també d’esbargir-te i de passar-t’ho bé. Veure l’article del Jesús Guillén: “L’exercici físic millora el rendiment acadèmic”
“L’esport és una gran manera de conèixer més persones, de passar-ho bé i de compartir amb els altres aquesta felicitat individual que sents al realitzar aquesta determinada activitat esportiva”
