Nathalie Riesen és coach especialitzada a donar suport als pares i mares que busquen assessorament per a exercir una criança positiva i afectuosa. En aquesta entrevista ens suggereix una sèrie de consells pràctics que ens ajuden a millorar el diàleg amb els nostres fills i filles així com a enfortir-hi el vincle.
Als seus tallers i consultes individuals aquesta terapeuta suïssa dona pautes als pares, mares i mestres sobre com poden contribuir a desenvolupar una millor intel·ligència emocional als infants, perquè guanyin consciència de com se senten, puguin posar paraules a les emocions i, a partir d’aquest, adonar-se’n, aprenguin a reaccionar i a gestionar les seves emocions més difícils, com la ràbia, la tristesa i la por. “Es tracta de transmetre unes claus perquè els nostres fills puguin guanyar autonomia, serenitat i respecte cap a si mateixos i els altres”, diu Nathalie Riesen.
−Per què més diria que serveix educar la intel·ligència emocional?
−Educar la intel·ligència emocional i contribuir a una millor evolució emocional de l’infant permet que els infants transitin les emocions i guanyin benestar, perquè a l’expressar les emocions s’alliberen d’una pressió. Contenir i bloquejar una emoció és com tenir sempre en marxa una olla de pressió, mentre que a l’expressar-la i transitar-la treiem aquesta pressió i evitem que l’olla exploti. Quan els infants tenen un millor coneixement de quines són les seves emocions es coneixen millor a si mateixos i poden saber quins són els seus límits i utilitzar estratègies per recuperar la calma i autocontrolar-se quan cal. Al final, l’objectiu és viure amb més benestar, perquè no hem d’oblidar que les emocions, totes elles, fins i tot quan el nen o la nena està fent una rebequeria, amaguen darrere una necessitat no coberta i ens aporten una informació que s’ha d’escoltar. La rebequeria no és més que la manera que ha trobat aquell infant de comunicar-se. La nostra tasca és ensenyar-li a expressar allò que necessita i allò que sent de manera que pugui viure millor en societat i tenir unes relacions més sanes, ja que quan no ho fem així, apareix malestar i bloqueig. Per expressar la còlera, una de les emocions que més ens incomoden, proposo tenir a casa un coixí que podem personalitzar perquè l’infant li doni cops, i allà pugui treure la seva ràbia. I després que ho hagi fet ens serà més fàcil parlar amb ell perquè segurament serà capaç d’escoltar-nos de veritat i també d’explicar-nos millor allò que li ha passat.
“Quan els infants tenen un millor coneixement de quines són les seves emocions es coneixen millor a si mateixos i poden saber quins són els seus límits i utilitzar estratègies per recuperar la calma i autocontrolar-se quan cal”
−A l’aula també cal donar espai per expressar les emocions?
−El cervell funciona millor quan atenem les emocions i en algunes escoles quan els infants arriben al matí −tot i que encara són molt poques− se’ls pregunta com se senten i ho escriuen a la pissarra o en un paper: “estic content”, o bé, “estic enfadat”, etc, i després el mestre o la mestra comenta amb ells el que han posat asseient-los a tots en un cercle. “He vist que has posat que estàs content, explica’ns per què estàs content”… I el mestre o la mestra afegeix: “I si fossis un animal, quin animal triaries per expressar allò que sents? Un lleó? I què fa el lleó per expressar la seva còlera? Rugeix? A veure com rugeix per treure el lleó la seva ira…” D’aquesta manera es pot treballar l’expressió de la còlera sense perill i d’altres emocions, una pràctica que millora el funcionament neuronal. És important ensenyar als infants a posar paraules a allò que senten i que expliquin una història o un relat sobre què els passa. Els relats són un ingredient imprescindible per a desenvolupar la seva plasticitat neuronal. Si han tingut un mal dia a l’escola o algun conflicte, cal tenir l’objectiu que ens ho expliquin i facilitar-ho de manera que l’infant vegi que se l’escolta i que empatitzem amb els seus sentiments.
“És important ensenyar als infants a posar paraules a allò que senten i que expliquin una història o un relat sobre què els passa. Els relats són un ingredient imprescindible per a desenvolupar la seva plasticitat neuronal”
−Quins diria que són els errors més freqüents en l’educació actual?
−Crec que en general es practica poc el sentit comú i que el fet de tenir cura dels infants i practicar una criança positiva no vol dir ni molts menys deixar de posar-los límits, un acte fonamental en una bona educació. Cal donar als infants consignes clares que puguin seguir i no deixar que facin allò que vulguin sempre. També és important anticipar-se a les seves reaccions i negociar i dialogar amb ells abans que es produeixi una situació conflictiva. Els nens i nenes pel sol fet de ser petits no tenen tots els drets. Se’ls pot donar a triar algunes coses, però no tot; perquè ell o ella no pot saber el què és millor per ell o ella. Jo recomano canviar el “no” per un “stop”. I tenir clar que hi ha coses que s’han de respectar i prou, com per exemple que quan una persona surt d’una habitació cal tancar el llum. Hi ha altres coses on es pot ser més flexible perquè no ens afecten tant directament, com per exemple el fet que un adolescent tingui l’habitació desendreçada.
−El diàleg amb els adolescents pot ser particularment difícil…
−Sí. Una mare em deia que estava desesperada perquè li resultava molt difícil que la seva filla adolescent l’escoltés. Però analitzant la seva forma de comunicar-se veiem que cometia molts errors. Per exemple, quan el nostre fill o filla arriba a casa no podem preguntar-li: “Què tal l’escola? Has aprovat l’examen?”. És com si a nosaltres cada vegada que arribem a casa la nostra parella ens preguntés: “Què tal la feina? Encara la tens o ja t’han acomiadat?”. Segur que ens resultaria insuportable i acabaries enviant la teva parella a fer punyetes. Són preguntes que més aviat bloquegen el diàleg… No podem limitar les nostres converses amb els fills al voltant dels estudis o de l’èxit o fracàs escolar, cosa que no vol dir que no t’hagis d’interessar en com els va a l’escola…
−Així, què podem fer?
−És millor encetar aquest tema quan es pot parlar d’ell d’una manera positiva, per exemple mentre juguem. Hi ha estudis que mostren que passar 20 minuts jugant cada dia amb els nostres fills al tornar de la feina, -aparcant el telèfon, ordinador, etc.,- enforteix notablement el vincle amb els infants i millora molt la comunicació. Jugar amb els nostres fills i passar-ho bé amb ells és una manera de crear un vincle més estret i sòlid que no pas que dedicar-se a fer-los menjar i després demanar-los que marxin a dormir. És molt important per a millorar la comunicació entre pares/mares i fills/es fer coses divertides amb ells, passar-ho bé amb ells, perquè aleshores s’estimula el circuit de recompensa i plaer del cervell. Per tant, cal crear rutines que incorporin aquestes activitats lúdiques i crear espais de temps per a la diversió i el plaer beneficia tota la família i afavoreix el creixement neuronal i les connexions sinàptiques. Si quan arribes a casa, de la feina, abans d’estar totalment per ells, necessites un temps per a tu, avisa’ls: “Mira, quan arribi de la feina, dona’m quinze minuts i després soc tot teu”. I ells ho entendran, i evitaràs problemes perquè tu arribes capficat i ell o ella el primer que fa és tirar-se a sobre teu amb les seves demandes, però precisament perquè es deleix per estar amb tu perquè no t’ha vist en tot el dia.
−Quan discutim amb ells, hi ha alguna manera de fer-ho més fàcil?
−Jo sempre els dic, als pares dels adolescents que m’expliquen les seves discussions, que nosaltres els ensenyem a parlar i a l’adolescència els nostres fills ens ensenyen el silenci. Perquè no hem de reaccionar. Hi ha molts moments en els quals els nostres fills adolescents ens diuen coses que no pensen de debò i reaccionen així perquè se senten desbordats i tenen la necessitat de descarregar-se perquè no se senten bé amb ells mateixos o amb elles mateixes. I aleshores no és el moment de parlar amb ells. De què serveix parlar per arribar a la ruptura? És millor deixar que li surti tot i després reprendre les coses. Ell mateix o ella mateixa, quan li hagi passat, quan s’hagi descarregat, tampoc se sentirà bé amb el que ha dit. I quan estigui en calma sí que ens escoltarà si li diem: “Igual podríem trobar una altra manera que em diguis el que sents, perquè la pròxima vegada no m’arribis a haver de parlar així com ho has fet, què et sembla?” Veure l’article del blog de la Fundació CET10 “Alba Castellví: Educar sense cridar”.
−Quins altres consells pràctics ens poden ser útils?
−Tenir uns hàbits i rutines establertes els dona seguretat. Fer esport amb ells i donar-los ànims i confiança és molt important. Reconèixer els nostres errors quan ens hem passat o quan ens hem equivocat, que vegin que som humans i no tenim la solució de tot no és dolent. Cal respectar les hores de son i que sàpiguen que nosaltres també necessitem temps per cuidar la parella.
“Fer esport amb ells i donar-los ànims i confiança és molt important”
−I regular la utilització dels mòbils i dels iPads?
−Patim una ciberadicció, és cert, però aquestes pantalles no estan en contra nostre, el que cal és fer d’aquesta tecnologia una aliada. Hi ha molt bones aplicacions que afavoreixen l’educació i constitueixen unes bones eines educatives, però també és important aprendre a regular-ne l’ús. I també tenim molta informació al nostre abast per aprendre a fer-ho bé. A l’entrada de casa seria un bon lloc on col·locar els mòbils en entrar, per només anar-lo a consultar en determinades hores. No s’hauria d’agafar el mòbil mentre som a taula, que és un bon moment per a compartir coses. La tecnologia forma part de la nostra evolució, però hem de ser nosaltres, els adults, qui ensenyem a fer-ne un bon ús i procurar ser creïbles, perquè no els podem dir que no agafin el mòbil o l’iPad si nosaltres sempre hi estem enganxats . També podem negociar-hi i dir: “Vols fer una altra partida amb el teu videojoc? D’acord, però abans de començar-la vas a fer una volta”. Cal tenir present que passarem menys temps amb el nostre fill i/o filla que el que probablement passarem amb la nostra parella; així, doncs, millor no dedicar-lo a barallar-se, sinó a gaudir-lo i a potenciar el diàleg.
