Mengen millor els nens i nenes a l’escola que a casa? Com se’ls pot ajudar a adaptar-se als menjadors escolars? Quins trucs utilitzen per evitar menjar allò que no els agrada? I què fan els monitors de menjador per convence’ls que s’ho han de menjar? Laura Martínez, responsable pedagògica de menjadors de CET 10 des de l’any 2000 ens ho explica.
Certament la majoria de nens voldrien menjar a casa amb els seus pares, tot i que la gran majoria són molt conscients que això no pot ser perquè els pares treballen. De totes maneres, malgrat aquest desig, tots els nens i nenes acaben gaudint molt del temps que passen al menjador de l’escola al costat dels seus companys. L’inici de curs és el moment més compromès i quan més els costa adaptar-se al fet que a l’escola no falten plats de verdura ni d’amanida, els menjars que menys els agrada.
Laura Martínez, que treballa a CET 10 des de fa 15 anys, ha viscut moltes experiències en aquests anys al costat dels nens. Diu que se les inventen totes per sortir-se amb la seva i no menjar el que no els ve de gust. “També és cert que, de mica en mica, s’aconsegueix que ho vagin provant tot i que un aliment que al principi de curs els costava força al final de l’any escolar ja no els costi tant menjar-lo. S’acaben acostumant a aquests aliments, que són importants per mantenir una dieta sana”, diu la Laura.
A part de les verdures i les amanides, els llegums, sobretot si són mongetes o cigrons, tampoc no tenen gaires fans. En canvi, curiosament, les llenties estan més ben acceptades i, en general, els nens se les mengen amb més ganes.
Les excuses per no claudicar a menjar el que toca no són poques. “La frase més freqüentment utilitzada és: ’Em fa mal la panxa’. Però com que ja ho sabem, els preguntem directament: ’No t’agrada, oi?’. I parlem amb ells”, ens explica la Laura.
Quan es troben davant un plat que no volen, alguns nens directament no s’ho mengen, mentre d’altres deixen passar el temps remenant el menjar fins que se’ls retira el plat.
“Els més petits amaguen allò que no volen entre els tovallons. També s’ho fiquen sovint a la butxaca de la bata o ho posen al plat del company del costat o, fins i tot, aconsegueixen donar-ho a algun company que sí que s’ho menja… Alguns tiren algun bocinet a terra. Realment és molt divertit veure quines estratègies utilitzen per fer desaparèixer el menjar que no volen”, riu la Laura recordant el que viu cada dia a l’escola.
Però, què es pot fer des de casa i des de l’escola, sobretot a l’inici de curs per ajudar els nens a adaptar-se al menjador escolar?
“A l’inici de curs mai forcem els nens a menjar allò que no els agrada. Tampoc els forcem que s’acabin tot el que hi ha al plat, perquè el primer que hem d’aconseguir és que s’adaptin al fet de no dinar a casa i que se sentin a gust al menjador de l’escola. Volem que hi entrin sense angoixar-se pel fet que algú els obligarà a menjar. Una vegada aconseguim que visquin aquest moment amb normalitat i aquest espai del menjador com un espai social on poden parlar amb els seus companys mentre dinen; aleshores comencem a treballar perquè arribin a menjar i, fins i tot, a estimar aquells aliments que són importants per a la seva correcta nutrició”, explica Laura.
Primer de tot, i el més important, és procurar que la quantitat de menjar que hi hagi als plats sigui l’òptima. És a dir, que el nen no vegi plats massa plens i això l’angoixi. Aquesta mesura és important sobretot en el cas dels nens més petits.
“Així, nosaltres com a monitors només els demanem que provin un bocí d’allò que no els agrada, ni que sigui una fulla d’enciam, una mongeta tendra, una mica de peix, un tros de poma… Sempre només un bocí. I quan els demanem aquest esforç estem al seu costat explicant-los la importància que té aquest aliment per a la seva salut i els molts nutrients que aporta al seu organisme. Si aconseguim que el nen faci aquest esforç de provar el menjar, aleshores sempre hi ha un reforç positiu per part dels monitors. I a mesura que es van trobant aquests àpats en els dies posteriors, intentem introduir-los-en una mica més de quantitat… Dos bocins, tres, etc. Així potser acaben el curs menjant-se tot el plat d’amanida! O potser hem aconseguit que en mengi la meitat, però igualment és tot un èxit”, segueix la Laura.
En alguns menjadors són els mateixos nens els qui se serveixen els plats i en aquests espais les úniques consignes a seguir són: “Tot s’ha de provar” i “el que et poses el plat s’ha d’acabar”. D’aquesta manera cada nen s’autoregula posant-se’n poc d’allò que menys li agrada. “També els ensenyem que no s’ha de menjar amb excés i que el menjar ha d’arribar per a tots els companys”, precisa la Laura.
Des de casa es pot ajudar els nens en aquest procés d’adaptació al menjador de l’escola explicant-los que el menjador de l’escola és un espai on es pot gaudir de la companyia d’altres nens de la seva edat i també de nens i nenes d’altres edats. Un lloc on es troben adults que cuiden els nens i que organitzen multitud d’activitats per divertir-los, com jocs, etc.
Els monitors detecten clarament aquells infants amb els quals a casa també es treballa el fet que ho provin i s’ho mengin tot. “En molts casos es deixa aquesta responsabilitat exclusivament a l’espai del migdia i això és força dur per a les persones que treballem en aquest àmbit. Se’ns posa la tasca més difícil”, diu la Laura.
Segons un estudi de la Fundació CET 10 sobre obesitat infantil realitzat entre 1.500 nens i nens de cinc escoles del barri de Sant Martí de Barcelona des de tercer a sisè de primària, la majoria de casos d’obesitat es donaven precisament en els nens que mengen a casa habitualment. En concret, segons aquest estudi, un 60,8% dels nens que patien obesitat mòrbida menjaven a casa. No és fàcil precisar si al menjador de l’escola el nen acaba menjant de manera més equilibrada que a casa, però cal dir que per a alguns infants aquest és el menjar més important del dia i, fins i tot, l’únic. Per això la importància de mantenir les beques de menjador.
