Victor Küppers transmet entusiasme i passió. Sempre amable, fa honor a una de les seves frases preferides: “Que ningú arribi mai a tu sense que, al marxar, se senti una mica millor i més feliç”, és una de les màximes de la Mare Teresa de Calcuta que ell fa seves. Victor Küppers dóna xerrades a col·legis i empreses, i es defineix com un enamorat de la vida. “No és que sigui una persona especialment positiva, sóc una persona normal i corrent, però fa temps que llegeixo llibres sobre psicologia positiva, coneixements que trasllado a les persones que escolten les meves conferències, però al primer que han ajudat és a mi”.
Per a ell, cada dia és diferent. “Quan no viatjo, sóc a Camprodon, allà passejo amb el meu gos per la muntanya, estudio, jugo al tenis… Els altres dies agafo un tren o un avió per a desplaçar-me al congrés, empresa o convenció on m’esperen. Viatjar sol és una mica rotllo, i per fer-ho més suportable, sempre m’enduc un munt de llibres”, diu Victor Küppers.
“No tinc el secret de la felicitat, però et dono una idea: ser sempre amable amb els qui t’envolten i es creuen amb tu al llarg del dia”.
-Hi ha algun secret per aconseguir la felicitat?
-Jo no el tinc. Però et dono una idea: sigues sempre amable amb els qui t’envolten i es creuen amb tu al llarg del dia. Si jugues a ser amable, fas que els altres se sentin bé i tu et sents millor i a més et tornes millor persona. De vegades ser amable significa escoltar, altres vegades representa preocupar-te pels altres, simplement estar… Hi ha moltes maneres de ser amable. Estem en un món tan agressiu que convé reivindicar la tendresa, l’alegria i l’afecte amb les persones, i l’amabilitat recull tots aquests conceptes. Com deia la mare Teresa de Calcuta: “Que ningú arribi mai a tu sense que al marxar, se senti una mica millor i més feliç”. És una filosofia de vida.
“Vivim en un món tan agressiu que convé reivindicar el valor de la tendresa, l’alegria i l’afecte per les persones”.
-Què és el que més l’ajuda a valorar la vida?
-Els meus fills i els meus pares que ara s’estan fent grans. Hi ha un moment què te n’adones que la vida és efímera i que un dia haurem d’acomiadar-nos dels nostres pares i fills. A mi reflexionar sobre la mort m’ha ajudat a entendre que cal valorar la vida, i que un no pot perdre minuts i ha d’aprofitar les relacions amb les persones que més estima, no enfadar-se per ximpleries amb la seva dona, fills, pares, germans…
-A la vida cal tenir sempre un propòsit?
-Sí. A la vida cal tenir un propòsit i, si no el tens, has de trobar-ne un. Un propòsit et dóna energia. És el que t’ajuda a superar els obstacles i a aixecar-te cada dia. I un propòsit de vida es troba en el silenci. El que passa és que en aquesta societat no hi ha silenci per pensar. Hi ha una frase que m’agrada molt que diu: “L’única vida que té sentit ser viscuda és una vida amb sentit”.
“A la vida cal tenir un propòsit. Un propòsit és el que et dóna energia. És el que t’ajuda a superar els obstacles i a aixecar-te cada dia”.
-Quin és el millor consell que li han donat?
-D’una persona que no conec tinc en compte la frase de María Teresa de Calcuta que diu: “Que ningú arribi mai a tu sense que en anar-se se senti una mica millor i més feliç”. I una persona que conec em va dir: “Resa i trobaràs”, i va ser gran consell en alguns moments concrets de la meva vida.
-Diria que cuidem poc dels nostres infants en la nostra societat actual?
-És una pregunta difícil. Però més aviat crec que els cuidem en excés i que els sobreprotegim. Som una generació de pares que som molt propers als nostres fills, els estimem molt i, com volem el millor per a ells, no els deixem espavilar-se ni els ensenyem que les coses s’han d’aconseguir amb esforç i patiment. Tampoc els ensenyem que les coses es triguen a aconseguir i que no tot pot ser “ja”. Bé, jo cuido als meus fills el millor que puc.
-Creu que l’esport és important per a educar en valors?
-I tant! L’esport és molt important per a la salut, per divertir-se i per relacionar-se amb els altres… A més si es tracta d’un esport d’equip, et serveix per aprendre a treballar en equip. L’esport que més m’agrada és el tenis. També faig piscina. Qualsevol esport que t’agradi significa gaudir, perquè et relaciones, rius i es converteix també en un acte social.
“Fer qualsevol esport que t’agradi significar gaudir, perquè et relaciones, rius i es converteix també en un acte social”.
-Què opina de l’educació i de l’escola actual?
-Doncs que és molt millor del que de vegades pensem i que tenim professors espectaculars. Al nostre país hi ha professionals, tant en l’àmbit educatiu com en el sanitari, que són per treure’ns el barret, es mereixen que tots ens aixequem i diguem: “Visca, visca i visca!”. Són persones que no han perdut la vocació malgrat la crisi, malgrat les retallades, malgrat el que pateixen com la manca d’autoritat, com el fet que cada dia els infants s’hagin tornat més agressius… Jo crec que l’educació cada vegada s’orienta més a una educació en valors i a conrear certes actituds, una tasca que fan molts professors i que és molt encomiable. Jo realitzo cada setmana quatre sessions a col·legis i comprovo directament com els mestres es deixen la pell sense perdre la passió per ajudar als nostres fills i filles.
“Al nostre país hi ha professionals, tant en l’àmbit educatiu com a sanitari, que són per treure’ns el barret”
-Per què paraules com alegria i entusiasme són les seves preferides?
-A tothom li agrada l’alegria. Quan algú va alegre per la vida, la vida es torna fantàstica i per estar alegre un s’ha d’entusiasmar amb tot: un paisatge, una conversa amb un amic, un partit de tenis… Però de vegades també visc sense passió i entusiasme, com tothom, però m’agrada quan hi són presents. La vida té drames molt durs (la mort d’un ésser estimat, quan una família no arriba a fi de mes i ha d’anar a Càritas a buscar menjar pels seus…), llavors és impossible ser feliç. Però quan no tens drames convé valorar el que és positiu, perquè, al final, a la vida hi ha només quatre coses importants, i la resta és secundari. Per això un no ha de ser ni intransigent ni enfadar-se. Estem acostumats que tot ens surti bé i sempre volem més i millor, però no sempre va així. Un ha d’aprendre a relativitzar, no per ser conformista, sinó per acceptar amb serenitat les coses tal com són i per aprendre a agrair. Quan un passa per una situació complicada, el que t’aguanta és mantenir una bona relació amb la família amb la teva dona, amb els teus fills… Això et dóna forces per tirar endavant.
-Quin és el missatge que més li agrada transmetre a l’empresa i als seus equips?
-Doncs que més que el talent i els coneixements, l’important és l’actitud. Igual sóc molt innocent, però m’he cregut que ser bona persona és molt rendible. I és el missatge que m’agrada transmetre. Per ser un bon cap, el primer que cal és ser bona persona, ser generós, ajudar als altres a ser millors persones i professionals. Per a cohesionar un equip la figura del cap és determinant, però molts no serveixen perquè no són tolerants, no ajuden als seus equips i solament exigeixen sense proporcionar mitjans.
-Per què diu que tots som com bombetes?
-Perquè tots transmetem. Al cap de dos o tres segons de conèixer a algú, tens un feeling: “M’agrada, em cau bé. Em fio o no em fio”. Hi ha una explicació biològica. Tots tenim tres cervells: el reptilià que és més instintiu, el cervell límbic i el neocòrtex. El sistema límbic és un sistema obert i a través d’aquest sistema ens arriba informació sobre les persones i ens contagiem de les sensacions dels altres.
-Som massa exigents amb nosaltres mateixos?
-Sí, però la societat també ho és. Hem de ser alts, guapos, tenir una família de guapos, un cotxe bo, una casa bonica i un treball genial amb una gran responsabilitat… La pressió que exerceix l’entorn sobre les persones és espectacular, ens exigim nosaltres, ens exigeixen els nostres caps, les persones que ens estimen…
-Per què diu que som pollastres sense cap?
-Som com pollastres sense cap en el sentit que tot el dia anem de pressa i estressats, i llavors el que és urgent ho envaeix tot i no queda temps per allò que és important. A mi meditar m’ajuda. Em centro deu minuts al dia en la respiració, i això em posa el cap a lloc, em permet donar-me compte d’allò que és realment important. També estic dies sencers lluny de la voràgine de les ciutats grans, i això em relaxa. La velocitat i el descoratjament són els grans mals del nostre temps, i quan s’ajunten, el còctel resulta explosiu.
