Les activitats dels infants marquen l’agenda familiar? Ajudes sempre els nens a fer els deures? Discrepes sovint amb els mestres i entrenadors dels teus fills? Tens una idea molt definida de què vols que sigui el teu fill o filla de gran? Atenció! Si has contestat afirmativament aquestes preguntes, et fa falta saber més sobre els perills de la hiperpaternitat.
Eva Millet, autora del llibre Hiperpaternidad. Del modelo mueble al model altar (Editorial Plataforma), ens explica en què consisteix aquest fenomen freqüent a la societat actual que ha possat els fills en el centre del món, els ha fet un altar i els rendeix culte.
“Un pare o una mare hem d’estar pendents dels fills, però no els podem resoldre tots els seus problemes ni justificar-los sempre o protegir-los de tot”
La hiperpaternitat es va detectar als Estats Units a finals dels anys 90 quan l’anomenada generació millennial va arribar a la universitat i es van trobar amb joves incapaços de fer res per si mateixos ni sense la supervisió d’un adult. Van començar a sortir articles a la premsa sobre la hiperpaternitat, i quan vaig tenir els meus fills em vaig adonar que aquest fenomen també havia arribat aquí. Vaig publicar diferents articles sobre el tema a l’Es de La Vanguardia que van ser molt llegits i quan vaig proposar el projecte del llibre a l’editorial, aquesta ho va acceptar. Però abans ja feia temps que veia com funcionaven els hiperfills, perquè tinc un conegut que treballa amb nois i noies nord-americans. Són joves que truquen a les tres del matí perquè tenen acidesa d’estómac i no saben què fer. Recordo el cas d’una noia que es va quedar atrapada a l’ascensor, i en lloc de prémer el botó d’alarma, va trucar la seva mare a Florida, la mare va parlar amb Chicago i de Chicago van telefonar a Barcelona perquè l’anessin a treure… “Un pare o una mare hem d’estar pendents dels fills, però no els podem resoldre tots els seus problemes ni justificar-los sempre o protegir-los de tot”, explica Eva Millet, l’autora del llibre Hiperpaternidad. Del modelo mueble al model altar (Editorial Plataforma) que ha tingut molt bona acollida. És una obra tan fàcil de llegir com rica en les dades i reflexions que aporta sobre l’educació actual. Eva Millet també és la creadora del bloc www.educa2.info que té molts seguidors i on es troben els seus articles sobre educació i notícies que ajuden a criar els nostres fills i filles.
El mòbil com a cordó umbilical
-Com es comporten els hiperpares o pares helicòpter?
-N’hi ha de diferents tipus. Per exemple, en el món de l’esport et trobes sovint amb pares-mànager, convençuts que el seu fill és el Cristiano Ronaldo o el nou Rafa Nadal i van tot el dia darrere el nen o la nena per aconseguir que sigui un gran campió. Si un entrenador o un àrbitre parla malament de seu fill o filla, es posen contra ells i fins i tot es poden mostrar agressius. Aquesta és una tipologia, n’hi ha d’altres com els pares que sempre fan els deures amb els seus fills i diuen: “Demà tenim examen”. Els hiperpares tenen els fills controlats en excés i sempre fent activitats.
“Cal deixar els fills que s’equivoquin. De fet, sovint no pots fer res per evitar-ho i tots aprenem dels nostres errors”
-Exercim un excés de control sobre els fills com ho fem en general en tots els àmbits de la vida.
-Sí, i tenim moltes eines per exercir aquest control. D’entrada el telèfon mòbil és el nou cordó umbilical i les ofertes del mercat amb l’objectiu que puguis aconseguir un fill o una filla perfectes són molt nombroses. Aquesta gran oferta pot desconcertar molt els pares i incrementar la incertesa que, de per si, comporta el fet d’educar. Pots arribar a creure que si el teu fill o la teva filla no fa aquesta activitat o aquesta altra es quedarà enrere o no arribarà en lloc a la vida… A més sovint vivim entre una important competitivitat entre les famílies.
-Diries que l’hiperpaternitat és una conseqüència del perfeccionisme imperant a la nostra societat actual?
-Segur! Quan vaig escriure el llibre, vaig parlar amb Carl Honoré, un dels primers que van investigar i escriure sobre la hiperpaternitat, i afirmava que es tracta d’un fenomen que va en sintonia amb els temps actuals, en els quals tot ens porta a voler tenir el cotxe perfecte, la casa perfecta, el cos perfecte, les dents perfectes i, com no, els fills perfectes… Els fills es contemplen com un signe d’estatus i ens gastem molts diners en ells, i l’oferta que tenim per fer-ho és immensa. Sovint quan preguntes a algú com està el seu fill, no et contesta bé o molt bé, sinó que et dóna el seu currículum: fa això, estudia allà i allò, parla aquests idiomes…
5 preguntes clau
-En el teu llibre dius que els hiperpares posen els fills en el centre de tot i els deixen decidir, però que la família no és una institució democràtica. Pensava que quan els pares estan separats potser encara es complica més.
-Potser tens raó perquè de vegades els pares competeixen entre ells a veure qui és el més responsable que el nen o la nena siguin brillants, qui els porta als llocs més estimulants, a les activitats més educatives… Aquesta divisió entre els pares també pot ocasionar que els infants se sentin encara amb més poder. Amb la hiperpaternitat hem posat els fills en un altar. Abans a casa es tenien les fotos dels avis i ara en lloc dels avantpassats es rendeix culte a la descendència, i els nens creixen amb la sensació d’omnipotència. El psicòleg italià Giorgio Nardone la denomina “l’estúpida omnipotència”, perquè se’ls fa creure que són fantàstics, especials i meravellosos, però no se’ls exigeix res. De fet, als hiperfills quan s’equivoquen sempre hi ha algú que els treu de l’embolic, i això no els deixa adquirir autonomia. Aquests són alguns dels perills de la hiperpaternitat.
“Quan els hiperfills s’equivoquen sempre hi ha algú que els treu de l’embolic, i això no els deixa adquirir autonomia”
-I quins són els signes d’alarma que ens poden fer pensar que ens estem comportant com a pares helicòpter?
-En el llibre hi ha un test de 30 preguntes que ajuden a mesurar el nivell d’hiperpaternitat, però per a mi hi ha cinc qüestions clau:
1.-Tenir una idea molt definida de què vols que sigui el teu fill de gran i tenir un pla traçat per la seva vida.
2.-Un altre signe és que l’agenda familiar la marquin sempre o gairebé sempre les activitats dels nens i estigui programada en funció dels nens.
3.-Ajudar sempre els infants a fer els deures.
4.-Excusar els fills del que han fet malament dient, per exemple, que tenen una baixa tolerància a la frustració.
5.-I discrepar sovint dels entrenadors o dels mestres dels teus fills. Si contestes sí a aquestes cinc preguntes, has de comprar-te el meu llibre per iniciar un reciclatge i aprendre a practicar la hipopartenitat.
Practicar la hipopaternitat, aprendre a relaxar-se
-En què consisteix la hipopaternitat?
-Es tracta de deixar més sovint els infants al seu aire. Es tracta d’una desatenció sana i saber aprendre a observar els infants sense intervenir. Per exemple, quan el nen o la nena cau, no corris com un boig a recollir-lo. Ara hi ha molts nens i nens als parvularis que quan cauen no s’aixequen perquè esperen que algú els vingui a agafar i ni tan sols saben que es poden aixecar sols. Has d’estar pendent del teu fill, és clar, però cal tenir en compte que no és el mateix un bebè que un infant de 4 anys. Educar també és saber deixar anar. No podem fer creure els fills que el món s’ha d’adaptar a ells. La pràctica de la hiperpaternitat no és sostenible.
“La hiperpaternitat és una conseqüència del perfeccionisme imperant en la nostra societat actual”
-Educar sense intervenir potser és el més difícil de la paternitat.
-Sí, però cal deixar que els fills s’equivoquin. De fet, molt sovint com a pare o mare no pots fer res per evitar-ho. Per exemple, durant l’adolescència els fills poden prendre decisions equivocades, però forma part del seu aprenentatge perquè tots aprenem dels nostres errors.
-Creus que hi ha moltes diferències entre com s’educava i com s’educa avui?
-Moltes! Jo em vaig sentir estimada, però no hi havia aquest control sobre mi i sobre tot el que feia. Com explico en el llibre, hi havia dos hiperpares: una mare que no deixava anar sola en lloc a la seva filla i un pare que volia que el seu fill fos un gran tenista i el feia entrenar tota l’estona… Cridaven l’atenció perquè eren pocs. Ara els qui criden l’atenció són els que no són hiperpares i deixen els fills al seu aire.
-Com escrius, el filòsof i pedagog Gregori Luri assegura que un dels primers drets dels infants és tenir uns pares tranquils i relaxats. És difícil en una societat tan estressada com la nostra?
-Potser, però la hiperpaternitat és un model que provoca molt estrès dins la unitat familiar i afecta el benestar de la família perquè no deixa que els pares puguin crear un ambient afectuós i relaxat per als fills. En aquest model els pares s’han convertit en animadors socioculturals, xòfers, majordoms, guardaespatlles, coachs… A més la hiperpaternitat adora la hiperestimulació precoç. I hem de parar, en algun moment hem de parar. Com dic en el llibre, procura tenir tardes per estar amb els teus fills sense res planificat i te’n vas a passejar amb ells sense que hi hagi una pantalla entremig. Però costa perquè avui dia no tenir temps és també signe d’estatus. Qui diu que no té temps és exitós. No podem oblidar que la hiperpaternitat va néixer entre les classes mitjanes-altes nord-americanes, que fan grans esforços econòmics i inverteixen molt temps i diners en criar un hiperfill, omplint-lo de tantes activitats que no tenen ni temps per a jugar. Solució? Es contracten assessors de joc per a aquests nens i nens que no tenen temps per jugar. L’oferta per practicar la hiperpaternitat no té fi. Però els dediquem tanta energia i esforç que no ens queda temps relaxat i de qualitat per oferir-los. D’altra banda els deixem manar. Per exemple, són ells qui decideixin quan van a dormir. O bé se’ls excusa quan es porten malament i així creem petits dictadors que es creuen el centre del món i alhora, després, són d’allò més vulnerable. Posar límits, la base de l’educació, no està de moda.
