Enric M. Sebastiani, secretari acadèmic i professor del Grau CAFE a Blanquerna (Universitat Ramon Llull), i vicepresident europeu de la FIEP, està convençut de les virtuts de l’esport com a eina educativa. Fa anys que forma l’equip que acabarà sent el vincle més important dels infants amb l’esport, i els fa reflexionar profundament i ser molt conscients dels seus “superpoders”, perquè poden marcar la diferència a l’hora d’ajudar els infants a créixer en uns valors o en uns altres.
“L’esport et dibuixa situacions que després et serviran per a la vida”
Si bé l’esport pot educar en valors com la cooperació i l’honestedat, també pot transmetre el valor de l’engany i de la trampa, com algunes vegades es pot veure a la televisió… Què marca la diferència? Enric M. Sebastiani, ho té clar: “La figura del personal tècnic i d’entrenament és clau, perquè és la persona que ajuda els infants a créixer en aquella pràctica esportiva, i no només en la part tècnica, sinó en quin és el seu paper dins l’equip, quin tracte han de tenir entre ells, i com s’han de relacionar amb l’àrbitre i amb els seus rivals. És la persona que els ensenya a gestionar les relacions humanes i les diverses situacions que es dibuixen amb l’esport que després et serviran per a la vida, i, segons la manera que t’han ensenyat a gestionar-les, interpretaràs quins són els valors més importants“, explica Enric M. Sebastiani.
-I què els diu a l’alumnat, a les persones que es convertiran en aquestes figures fonamentals?
-Jo sovint els parlo dels “superpoders” que tenen com a entrenadors i entrenadores. La feina de l’entrenament és posar els jugadors i jugadores en situacions que els suposin un aprenentatge, situacions que els portin a haver d’afrontar dilemes davant els quals han de pensar i de prendre decisions. A l’enfrontant-s’hi seran capaços d’aprendre i d’inferir quina és la prioritat. La figura del tècnic o tècnica pot determinar la manera de veure la vida d’un infant. Jo els dic: “Vosaltres podeu fer que un nen o nena se senti bé, que se senti reconegut o reconeguda, que vulgui millorar, i li podeu donar autoestima o destruir-la amb un tracte inapropiat. Podeu ser la causa que abandoni l’esport, un hàbit que és molt saludable per a ell o ella. De tot això en sou responsables”. Tothom hauria de veure la pel·lícula de “L’equip petit”.
“L’esport és un joc i tant se val guanyar o perdre, l’important és allò que ens fa sentir mentre el practiquem”
-Què diu aquesta pel·lícula?
-Explica la història d’un equip de futbol de petits i petites que encara no han marcat mai cap gol i sempre perden, però tots estan contents de jugar en aquest equip i s’ho passen d’allò més bé. I tant les famílies com el personal d’entrenament que els acompanya gaudeixen al seu costat sigui quin sigui el resultat. Perquè, dins l’esport, quin és l’autèntic èxit? L’esport és un joc i tant se val guanyar o perdre, l’important és allò que ens fa sentir mentre el practiquem. I això depèn sobretot de les persones que acompanyen els infants durant la pràctica esportiva: els tècnics i tècniques, les famílies i l’equip d’arbitratge. Si quan l’infant arriba a casa després de fer esport, el primer que se li pregunta és si ha guanyat, i no com s’ho ha passat, aquest infereix perfectament què és el més important per a nosaltres.
La nostra societat també dona molt valor al fet de guanyar.
-Sí, però també hi ha cada dia més entitats que fomenten una altra manera de treballar, i fins i tot s’han arribat a modificar els reglaments esportius per a permetre una participació més equitativa. Cal seguir avançant en aquest camí i tenir present que molts pares i mares han apuntat els seus fills i filles a fer esport en una entitat més orientada a treballar la vessant educativa que el rendiment esportiu. Després també cal demanar-los que siguin coherents amb aquesta decisió i no forcin els entrenadors i entrenadores a fer jugar només aquells infants que faciliten la victòria. Als meus i les meves alumnes els dic: “Segurament alguna vegada us posaran davant un dilema i tindreu dubtes sobre allò que és millor. Però s’han de mantenir i prioritzar els principis pels quals vau començar l’activitat. Al modificar la meva actitud a causa de les pressions exteriors, em traeixo a mi mateix i a totes les altres persones que han triat aquella entitat pels seus valors educatius. Imagineu que durant tota la temporada heu parlat de la importància del respecte i el vostre millor jugador o jugadora ha comès una falta greu de respecte i penses que no hauria de jugar el partit següent. Però si no juga és fàcil que es perdi el campionat. Què faries?
-Què ha de fer?
-No deixar-lo jugar per donar coherència a la seva feina i a tot allò que ha fet i dit durant l’any, no l’ha de deixar jugar encara que suposi perdre la feina. Si el deixes jugar, quin és el missatge que donem? Tothom entendrà que els valors i les actituds tenen importància fins a un punt. El que estem dient és: la victòria és més important que una falta de respecte. Per això aquests moments són clau pel que fa els aprenentatges que estem transmetent.
“Una altra de les causes que expliquen aquest davallament en la pràctica d’activitat física durant l’adolescència és que només hi ha un model per continuar amb la pràctica esportiva”
-Hi ha molts infants que deixen la pràctica esportiva en arribar a l’adolescència. Quines en són les causes i què podríem fer per evitar-ho?
-Hi ha moltes causes que expliquen aquest abandonament de l’esport a l’adolescència, i una d’elles és que no els hem sabut oferir allò que necessiten en aquesta etapa de la vida. Les estadístiques ens diuen que a mesura que es creix la pràctica esportiva decreix, fins que s’arriba als vint anys, un moment en el qual torna a incrementar-se la pràctica d’activitat física perquè tothom és conscient dels seus beneficis per a la salut. Una de les causes de l’abandonament de la pràctica esportiva a l’adolescència és que sovint s’apunta als infants a fer esport per facilitar la conciliació familiar, així que, quan el nen o la nena ja poden anar sols casa, o berenar i estudiar sols, ja no se’ls hi apunta. D’altra banda, això coincideix amb un moment en el qual l’exigència acadèmica és més alta i es creu que l’esport perjudicarà el seu rendiment acadèmic, quan hi ha molts estudis que demostren just el contrari. Però una altra de les causes que expliquen aquest davallament en la pràctica d’activitat física durant l’adolescència és que només hi ha un model per continuar amb la pràctica esportiva i aquest model implica anar a entrenar un parell de dies a la setmana i jugar els caps de setmana. I si no vull anar a jugar els dissabtes? I si no vull fer futbol ni bàsquet, sinó que prefereixo fer vòlei? Ah, doncs, no es pot. Diria que hi ha un conjunt d’adolescents que no troben la pràctica esportiva que volen fer ni tampoc la manera en què la volen practicar. Tenen la necessitat d’explorar un model d’autogestió. I hauríem de saber treure profit del fet que la neurociència confirma que assignatures com l’esport, la música i el teatre, considerades “les maries”, són les més importants per construir cervells de persones lliures i creatives. Si volem un món millor, s’ha de fomentar que les persones siguin autònomes.
“Tant els pares i les mares com els entrenadors han d’actuar per fomentar l’autonomia dels infants”
-Podem donar-ne un exemple?
-Imagina que tenim un entrenador o entrenadora que mentre els infants juguen no para de donar-los instruccions i un altre que està assegut i no diu res. Quin és millor?
-Quin és millor?
-Doncs cal veure quina és la intenció educativa en cada cas, però està clar que de vegades els infants no paren de mirar els entrenadors mentre juguen i són tan dependents de les indicacions rebudes que ni estan pendents del joc ni aprenen a jugar ni guanyen autonomia. Tant els pares i les mares com els entrenadors i entrenadores han d’actuar per fomentar l’autonomia dels infants. Quan marxen de campaments, podem fer-los nosaltres la motxilla per anar més de pressa, però aleshores és probable que mai aprenguin a fer-la sols. Si volem ser educatius, sovint anirem més lents i també els sentirem rondinar. Hem de valorar què és l’èxit: el resultat esportiu o tenir un equip compromès, solidari, que entrena i pren bones decisions? Tots els plantejaments són legítims, però quan es treballa amb infants estem formant persones, i això no es pot perdre mai de vista, encara que es busqui el màxim rendiment esportiu. Perdre és normal i ens hem d’exigir treure la millor versió de nosaltres mateixos en cada moment i saber que guanyar o perdre no ens fa millor ni pitjors que els altres.
“L’esport comporta una sèrie de grans valors, i quan portem als nostres fills i filles a una entitat que treballa cuidant-los, aquesta pot aportar molt per convertir-los en millors persones”
-Un missatge important i difícil de transmetre.
-Però és responsabilitat de les famílies, de l’equip d’arbitratge, del personal d’entrenament, dels mitjans de comunicació i dels esportistes d’elit fer-lo arribar. M’agradaria fer una crida a aquests últims perquè siguin conscients que el seu comportament té un gran impacte sobre les actituds dels infants que s’hi veuen emmirallats. L’esport comporta una sèrie de grans valors, i quan portem als nostres fills i filles a una entitat que treballa cuidant-los, aquesta pot aportar molt per a convertir-los en millors persones.
