Entrevista a Maribel Martínez, psicòloga i autora del llibre “¿Cuántas veces te lo tengo que decir?”
Quantes vegades repetim el mateix als nostres fills malgrat no aconseguir que facin allò que els demanem? Maribel Martínez, psicòloga i pionera en teràpia breu estratègica, reflexiona sobre els errors més freqüents de l’educació actual i dona pautes senzilles per fer que els fills ens escoltin i respectin.
No hi havia manera que en Txema es quedés assegut a taula durant els àpats familiars. Els seus pares no paraven de repetir-li: “Vols seure? A l’hora de menjar, cal seure. Seu! Seu d’una vegada!”. Fins que un dia van deixar de fer allò que no els funcionava: “Mira Txema, hem pensat que per a tu resulta molt incòmode menjar assegut, així que, a partir d’ara, res de cadira. Tu menjaràs dret. Veus, la treiem i ja està. Llàstima que no ens n’hàgim adonat abans”. Quan en Txema anava a buscar la cadira, els pares li recordaven que menjar assegut no estava fet per a ell, fins que va arribar un moment que en Txema va demanar que el deixessin menjar assegut. Aquest és un dels casos d’èxit que explica la psicòloga Maribel Martínez al seu llibre “¿Cuántas veces te lo tengo que decir?” sobre com aplicar estratègies senzilles per assolir els nostres objectius educatius.
“El llibre de la Maribel Martínez ajuda a aconseguir el màxim amb el mínim i el títol simbolitza com diem el mateix una i una altra vegada fins a acabar amb un crit”
“Anem tant de bòlit que els pares no fem prou autocrítica i repetim cada dia allò que no funciona mai. Deia Einstein, “la veritable bogeria és fer sempre el mateix i esperar resultats diferents”. Hem de ser capaços de fer un gir de 180 graus. El llibre ajuda a aconseguir el màxim amb el mínim i el títol simbolitza com diem el mateix una i una altra vegada fins a acabar amb un crit. I què estem ensenyant als nostres fills? A obeir només quan hi ha crits. Hem d’aprendre de la nostra experiència. I si bé és fàcil caure en aquestes trampes, també ho és canviar”, diu Maribel Martínez.
“Als infants no els ho podem preguntar tot”
– Dius que tenim un model educatiu massa permissiu…
Sí. Un dels motius freqüents de consulta és la falta de respecte dels infants cap als pares. Venim d’una dictadura, un context que ens ha condicionat socialment, educativament i en l’àmbit relacional. Per a fugir d’aquest model rígid i autoritari hem anat a parar a l’altra banda del pèndol i hem passat de: “Ho has de fer perquè ho dic jo i prou!” a un model on tothom té veu i vot i està al mateix nivell. Però una família no és una democràcia, perquè els infants no tenen prou criteri per decidir. No els ho podem preguntar tot. Hi ha d’haver una jerarquia i els pares han d’estar un punt per damunt dels fills en aquesta jerarquia. Podem ser molt amorosos, empàtics i tenir amb els fills un bon vincle, però cal mantenir una diferència de grau entre nosaltres perquè som els adults, amb més coneixements i experiència, aquells qui els hem de guiar. Hi ha d’haver límits i regles. Si els diem a tot que sí perquè no es frustrin, no coneixen un no com a resposta, i aquesta baixa tolerància a la frustració no els ajudarà a adaptar-se a la vida, on moltes vegades no podran aconseguir el que volen.
“Hem de procurar sempre que desenvolupin tot el seu potencial i no fer-los porucs, perquè aleshores patiran molt més, just tot el contrari d’allò que volíem”
– Em pots posar un exemple?
Som al parc. Quantes mares pregunten als infants petits si ja volen marxar cap a casa. Ells, és clar, sempre diuen que no. I quan ja és tard i decideixen per fi emportar-se’ls, els nens comencen a donar puntades de peu que es justifiquen: “no, és que és petit…”. Sí, però t’està agredint i permets allò que no hauries de permetre! A qui li toca dir: “ara hem de dinar, ara cal anar a dormir…”? Un infant mai dirà que vol anar a dormir i, si li preguntes què vol sopar, dirà pizza cada dia…
– També avises dels perills de la hiperprotecció.
Hi ha pares que són molt permissius, n’hi ha de molt protectors i n’hi ha que són totes dues coses. El seu objectiu és que l’infant no pateixi ni físicament ni emocionalment i que sigui sempre feliç. És una idea utòpica que fa créixer els infants amb un concepte irreal de la vida. Així no els eduquem per saber gestionar les emocions que no són tan agradables. Aquests pares eviten als fills les dificultats: si el nen és tímid, contesto jo; si té deures, l’ajudo i els faig jo també… I, com deia Oscar Wilde, “amb la millor de les intencions aconseguim el pitjor dels resultats”. La nostra obligació com a pares és que els infants siguin autònoms i es sentin capaços, encara que no siguin ni els més llestos ni els més hàbils, encara que tinguin moltes dificultats. Hem de procurar sempre que desenvolupin tot el seu potencial, hem de deixar que ells experimentin, observant-ho sense intervenir-hi i no fer-los porucs, perquè aleshores patiran molt més, just tot el contrari d’allò que volíem.
“Hi ha pares amb infants de cinquè i sisè de primària que seuen a fer els deures amb ells. Jo m’horroritzo perquè són infants que creixen amb la idea que sols no poden”, diu la Maribel Martínez.
– Cal marcar unes normes a casa?
Sí, i cada any incorporar-hi tasques en funció de l’edat. Hem arribat a un punt en què els infants no es fan ni el llit… La norma bàsica ha de ser sempre el respecte cap als pares i a partir d’aquí anem fent. A mesura que creixin aniran tenint més drets i més privilegis, com a anar a dormir més tard o sortir més, però també més obligacions a casa.
– La societat i les presses no faciliten gaire la tasca dels pares…
No ho faciliten gens! De fet, si no ajudes a fer els deures al teu fill, més aviat et titllen de pare o mare poc responsable. “No li preguntes mai quins són els deures? No, té deu anys, té una agenda i ell sol pot apuntar-hi quins són els deures que ha de fer”. Per a molts pares aquesta resposta és de pare poc compromès amb el seu fill. Però, un cop l’hem ensenyat a organitzar-se progressivament, ell ho haurà de fer tot sol. En canvi, hi ha pares amb infants de cinquè i sisè de primària que seuen a fer els deures amb ells. Jo m’horroritzo perquè són infants que creixen amb la idea que sols no poden, i de què serveix treure’s el curs si el nen o la nena pensa que no ho hagués pogut fer sense l’ajuda dels pares?
– Pots donar pautes per resoldre les rebequeries?
És important entendre que, a partir dels dos anys, els infants aprenen a fer servir la paraula “no” i s’oposen a allò que no els agrada. Però hi ha un desequilibri entre la comunicació oral i allò que els passa i senten; per tant, s’expressen amb el cos, bàsicament, és a dir, fent una rebequeria. Són més habituals quan tenen gana o estan cansats. Sempre dic que el divendres a la tarda-vespre, quan els infants estan més cansats, és el dia de les rebequeries. Aquestes situacions són bastants previsibles i, per tant, les podem evitar. Som nosaltres qui hem d’aprendre a gestionar-les. Si el nen està cansat o avorrit i, per exemple, ens demana que li comprem una cosa que li ve de gust i li diem que no, és fàcil que plori. Però, si després cedim, estem reforçant la seva conducta. Tampoc li hem de dir que no plori. Li diem que no plori per la nostra incapacitat de sostenir les llàgrimes. Li hem de permetre plorar, és una catarsi. Li podem dir: “si necessites plorar, plora. Però mira, tu et quedes aquí, jo vaig un moment molt a prop, acabo de comprar i ara vinc quan acabis de plorar”. Hem de procurar que l’espectacle no tingui un públic que li doni sentit. D’aquesta manera l’ajudem a gestionar les emocions: li donem permís per plorar, però no contribuïm a fer llarg el drama perquè tots estem pendents d’ell. Si una de cada deu vegades aconsegueix allò que demana amb plors, interpreta que com més plora, més èxit, i així és com arribem als sis anys fent encara rebequeries. Per tenir pau ara, tenim una guerra eterna. I sense educar!
