Alba Castellví, educadora i sociòloga, dona xerrades i tallers a diferents escoles i entitats de Catalunya, així com assessorament personalitzat per millorar els recursos i proporcionar noves eines que mares i pares tenen per educar. El seu objectiu també és que, en aprendre a acompanyar els infants amb serenitat i confiança, siguem capaços de construir junts un món millor per a tots.
Castellví recull la seva manera d’entendre l’educació al seu llibre “Educar sense cridar” (Angle Editorial) que ja va per la setena edició.
Alba Castellví es va enamorar de l’educació quan era molt jove: “L’escoltisme em va fer apassionar per l’acompanyament d’infants i joves. Més endavant vaig estudiar Magisteri i Sociologia perquè creia en el poder transformador de l’educació. Crec en la responsabilitat que tenim cap al món on vivim i cap a la comunitat de persones amb les quals convivim, i penso que cal educar-nos i educar per fer possible el benestar individual i col·lectiu. A més a més d’això, gaudeixo tant de la interacció, de l’observació dels nens i nenes com de la comunicació amb els pares i mares que eduquen”, assegura.
−L’educació d’infants i adolescents pot contribuir a la transformació social?
−Canviar l’educació és canviar el món. Si eduquem persones sensibles a determinades realitats, la seva acció conscient podrà contribuir a transformar-les. Per exemple, si els educadors som capaços de mostrar als joves els efectes de la desigualtat d’oportunitats o de la distribució de la riquesa en els diversos sistemes econòmics, eduquem persones capaces de generar la seva pròpia posició moral al respecte. Si algú no ha sentit mai a parlar dels processos de substitució lingüística de les llengües minoritàries, o no coneix l’extracció social de les mares de lloguer, o no sap què és l’efecte hivernacle, per exemple, difícilment podrà desenvolupar una posició personal davant d’aquests fenòmens, i és probable que adopti les posicions funcionals a un possible poder manipulador. Per a això calen educadors que, més enllà de les capacitats didàctiques, tinguin un fort sentit crític i estiguin atents a la realitat, amb capacitat d’anàlisi.
−Quines són les conseqüències que té cridar a un infant?
−Cridem quan no podem aconseguir de manera tranquil·la que els infants facin allò que nosaltres volem. Per tant, cridem quan la nostra autoritat està en joc. Així doncs, el nen interpreta −i és així− que cridem per imposar-nos per força. L’infant també entén −i també és ben bé així− que no ens hem pogut captenir, que en aquell moment no som capaços de mantenir-nos en el nostre centre. Tot i que no passa res per fer-ho alguna vegada, en la mesura que ho puguem evitar ensenyarem als nostres fills a captenir-se amb més aplom davant els altres. Perquè els nens aprenen del que fem, i no pas del que diem que s’ha de fer. I quan cridem, ells n’aprenen. Sempre eduquem amb l’exemple. Quan cridem, el que sí que passa és que mostrem aquest comportament com a natural: l’infant l’aprendrà i probablement l’imitarà.
“Cridem quan la nostra autoritat està en joc. Així doncs, el nen interpreta –i és així− que cridem per imposar-nos per força”.
−Creus que tothom pot aprendre a educar d’una manera tranquil·la i sense cridar?
−Sí, hi ha persones que tenen un temperament més tranquil que d’altres, i a aquestes els costa menys mantenir un to de veu baix i assossegar-se. Les persones més temperamentals i més nervioses han de fer un esforç més gran per contenir-se quan les coses no van bé. Ara bé, de tenir paciència se’n pot aprendre. Hi ajuda reorientar la mirada cap a l’infant i cap a l’entorn i, sobretot, conèixer i donar importància a determinades estratègies i tècniques, que són les que jo explico a les meves conferències i tallers. Crec que no hem d’educar per l’obediència, sinó per la responsabilitat. És responsable qui pren decisions pel seu compte i respon de les conseqüències d’allò que decideix. Per educar hem de donar algunes ordres, ja ho crec que sí, especialment a les primeres edats. Com més petit és un infant, més guiatge necessita, i sovint en forma d’ordres. Com diu José Antonio Marina, el nen necessita les ordres dels seus pares per aprendre l’autocontrol, per aprendre a inhibir l’impuls i per tant per aprendre a ser lliure. Per aprendre l’autocontrol, primer cal una veu exterior que més endavant es pugui traduir en llenguatge interior. Donar ordres sí que és educar, però per educar per a la responsabilitat cal que cada vegada donem menys ordres, a mesura que els fills creixen.
−Quines són les raons que ens porten a cridar als nostres fills si sabem que no és la millor opció?
−Cridem perquè ens cansem de repetir les coses. Haver de dir les coses cinquanta vegades no agrada a ningú, és molt desgastant. Per això, arriba un un moment en el qual alcem la veu: a veure si així ens fan cas d’una vegada. I el cert és que sovint funciona: quan cridem, els infants reaccionen fent el que diem, perquè saben que hem arribat al límit de la paciència. Però reaccionen al preu del nostre malestar i del mal exemple que els donem. A fer de pares, a educar, se n’aprèn. Se n’aprèn amb la pràctica, amb l’experiència, però també se n’aprèn a través de formació específica en tècniques educatives. Les eines més útils són les que tenen a veure amb la manera com ens comuniquem amb els fills. Quan hem cridat al nostre fill, el que cal és procurar fer-ho millor la pròxima vegada, i no sentir-nos culpables: tots fem el que podem! L’important és que de mica en mica anem millorant, perquè així ens trobarem més bé.
−Què fer quan els infants no ens fan cas?
−En la mesura del possible, deixar que visquin les conseqüències de no fer-nos-en. Si el nostre fill no es desfà la bossa d’esport quan torna d’entrenar, proposem-li la doble opció: desfer la bossa i posar la roba a rentar per així tenir-la a punt una altra vegada que tingui entrenament, o bé no desfer-la i trobar la roba tal com estigui. Si no la desfà, la pròxima vegada caldrà que es perdi l’entrenament perquè no pot anar a entrenar amb la roba bruta.
−Quan dos germans es barallen també són habituals els crits. Què cal fer?
−El més recomanable és assistir al taller “Conflictes i col·laboració entre germans i aprendre a intervenir de la manera més educativa possible en els seus conflictes”. Del que es tracta no és de fer de jutges i prendre decisions sobre la solució de les controvèrsies, sinó de donar-los eines per aprendre a gestionar els conflictes que tindran al llarg de les seves vides amb altres persones. Un conflicte s’ha d’abordar començant per escoltar. Qui no escolta l’altre i no el comprèn, pot acabar imposant la seva solució, però això no implicarà la fi de cap conflicte: aquest aflorarà de nou amb una altra forma.
“Un conflicte s’ha d’abordar començant per escoltar. Qui no escolta l’altre i no el comprèn, pot acabar imposant la seva solució, però això no implicarà la fi de cap conflicte: aquest aflorarà de nou sota una altra forma”.
−A l’adolescència és quan més es perden els nervis?
−Jo, que sóc mare de dos fills postadolescents, ho puc certificar. L’adolescent necessita confirmar el seu fet diferencial respecte dels pares i està plenament convençut que és capaç de prendre totes les decisions sobre la seva pròpia vida millor que ningú. No sent la necessitat d’un acompanyament que els pares estan convençuts que encara han de fer, i moltes vegades els intents de fer-li costat són percebuts com intromissions intolerables. Durant l’adolescència els fills canvien, i això vol dir que la família canvia i, per tant, cal que canviï la nostra manera de relacionar-nos amb els fills. Si trobem una manera adient de fer-ho, la relació serà fluida i profitosa per a tots.
−Com veus l’educació en valors a través de l’esport i el lleure?
−Imprescindible. Els valors de l’esport (l’esforç, la superació personal, la disciplina, el treball en equip en el cas de determinats esports, la constància, el perfeccionament, la cooperació…) són valors essencials per aconseguir els objectius vitals i també per conviure. El món del lleure, en conjunt, proporciona un munt d’aprenentatges per a la vida. Entre altres coses, fa que els infants siguin cada vegada més autònoms i responsables, i aquestes són dues de les coses més importants educativament, tal com jo entenc l’educació.
“El món del lleure, en conjunt, proporciona un munt d’aprenentatges per a la vida. Entre altres coses, fa que els infants siguin cada vegada més autònoms i responsables, i aquestes són dues de les coses més importants educativament, tal com jo entenc l’educació”.
−Com a pares i mares som conscients que, en educar bé, estem fent el món d’una determinada manera i amb uns determinats valors?
−Si ens aturem a pensar-hi, de segur que en podem ser conscients ràpidament: les persones actuen d’una manera o d’una altra segons com ha estat la seva educació, l’educació rebuda de la infantesa i l’educació al llarg de la vida, fruit de l’experiència. Per tant, educar implica influir decisivament en una visió del món, una sensibilitat i uns valors determinats.
